Tots acabam per neixer a algún lloc. N'hi ha que ho fan a la facultat, escoltat com algún professor que amb una eloqüencia mai vista il.lumina la ment de l'alumne que, admirat per les idees que entren per la seva orella, neix a un mon totalment desconegut per ell. Altres en canvi ploren per primera vegada al llit (per posar algún lloc suficientment desciptiu per tothom) aferrats al que, ilusos tots ell, creuen l'amor o el polvo de la seva vida. A vegades és una experiencia traumàtica la que els du a la iluminació, al nirvana que els guia a partir del moment que el seu cap explota contra alguna lluna d'algún cotxe descontrolat, que gira per retrobar la vertical dins una espiral de moviment. És veuen morir i reneixer, i tracen noves rutes per la que fins llavors havia estat una puta merda de vida dins la més gran de les mediocritats mai imaginades, o descrites, per ells mateixos. La majoria neixen somiant qui voldrien ser ells quant estan desperts; ja els hi basta. Els somnis son mons paralels per aquests vampirs de lo irreal, els omplen igual o més que la mateixa vida. Riuen, ploren, follen amb animals, es fan mal, maten pel simple plaer d'experimenta la sensació d'acabar amb la vida d'algú que ni tan sols coneixen, ..., tornen a dibuixar aquells estupids dibuixos que feien a l'institud, quant ja no podien més d'estar enclaustrats a dins una aula i la única cosa que els hi feia ganes era remenarse-la, davant una aferradissa revista porno, que li havia passat aquell mateix dematí el tio que és seia devora ell tot l'any. Tot un seguit de sensacions i de vides que és cruzen i s'emboliquen a la cerca d'un caos estructurat, en un etern moviment que es regenera cada vespre de la que, si estiguessin desperts, seria una asquerosa existencia. El lloc on ens ha tocat neixer a nosaltres, es fosc, vermell, ple d'ansies per descobrir noves propostes, Per lluir balls epilècticament coordinats amb renous que surten de boques gegants. On tans sols existeixen dues neurones que no paren de donar voltes i que s'alimenten de plàstics, foradats com els formategs del dibuixos animats que veia de petit. Un lloc ocult al mon natural, on les lleis canvien, on les mirades penetren d'un cos a un altre sensa deixar cap rastre, on alliberam les nostres ànimes de pecats i de pecadors i ens dedicam ha degustar una orgia de minuts renovadors. Mai se quant, una hora?, tan volta cinc? ... tampoc és res important. Només ens importa sentir, sentir, SENTIR TOT EL QUE ENS ENVOLTA!!!. Tu, jo, la música, un moviment, una mirada, un ale de cançament, una bessada que ens manca i que està per arribar. Aquest, maldament no vos ho cregueu, és el meu naixement. I està allà cada dia que recorr aquelles escales tapiçades, les que molta gent anomena perdició, però que a mi em sonen a tropetes angélicals. Unes escales que devallen per les meves venes, ràpidissimes, i ja al final quant veuen la surtida, exploten com l'extassis, recorrent el meu cos desde el centre d'un microunivers que començá amb mi, allà!, en el precis moment que reconec que no soc l'únic que ha tornat a sortir a la vida un altre cop més.